NI SANTA NI JUSTA (26-10-2001)

 

Ens havien explicat sempre, des que al nostre país vam estrenar la democràcia, que al terrorisme i a la delinqüència se l’havia de combatre des de l’estat de dret, des de la llei i des dels tribunals de justícia; que una societat evolucionada i moderna, lluny d’èpoques dictatorials i d’actituds primitives, només utilitzava mètodes civilitzats per a lluitar contra les agressions fanàtiques, inhumanes i antidemocràtiques.

 

Fa uns anys, uns quants polítics, policies i militars van passar per alt aquelles normes per combatre el terrorisme d’ETA amb mètodes més propis de la conquesta de l’Oest, amb l’anomenada “guerra bruta” (com si n’hi hagués alguna de neta). Però, quan la justícia s’adonà, van ficar a la presó al menys uns quants d’aquells que havien volgut tornar a temps primaris i predemocràtics. Encara hi són, a la presó.

 

Ara, els ciutadans estem perplexes. Ens diuen que tots els terrorismes són iguals i deu ser veritat, perquè tots tenen en comú el fanatisme, el no respecte a la vida humana i la provocació de mort, destrucció i sofriment. Tanmateix, veiem el sheriff de l’imperi americà utilitzant impunement la guerra, bruta per suposat, contra el terrorisme, no important-li el respecte a la vida d’innocents, segrestant tot el poble afgà, com si fossin segundos mareys i utilitzant fons reservats (mil milions de dòlars!) perquè els amedos i dominguez de la CIA matin el suposat cap dels terroristes i l’enterrin en calç com si fossin lasas i zabales. Així: una condemna a mort sense jutges ni judicis.

 

Però la perplexitat no ve sols per les batalles del Bush, que d’ell ja ho esperavem, sinó per l’aplaudiment i la cooperació dels nostres governants que s’estan convertint en còmplices d’una història regressiva, les conseqüències de la qual encara poden ser més funestes. La guerra no ha estat mai santa, ni pels musulmans,que l’Alcorà parla de pau, ni per ningú. Tampoc no ha estat mai justa, ni pels poderosos ni pels pobres. Ha estat considerada més aviat un dels genets de l’Apocalipsi.

 

Potser haurà d’intervenir l’ONU o el tribunal de justícia de L’Haia i seguint els passos dels galindos i barrionuevos, se sentin un dia plegats, al costat del Milosevich i el Ben Laden, el Bush, el Blair, el Sharon i tots els còmplices que s’ofereixen a participar del gal americà. Jo mentrestant prego perquè el seny i el respecte superin el fanatisme i la guerra i donin pas a la pau.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

EDUCACIÓ PER A TOTS (19-10-2001)

 

Un dels drets fonamentals, reconegut internacionalment, és el dret a l’educació. Quan mirem al nostre voltant, veiem que aquest dret és respectat i la pràctica totalitat dels nens que coneixem estan escolaritats, tenen escoles més o menys a prop i està organitzada tant l’escola pública com l’opció per la privada. Tot i que el sistema educatiu i la seva pràctica deixa molt que desitjar, no hi ha dubte que l’accés a l’educació és un fet generalitzat.

 

Però, si mirem una mica més enllà del nostre voltant, en un món cada vegada més petit, ens adonarem que el tan reconegut dret a l’educació només és respectat en una minoria de la humanitat. Les dades que ens ofereixen ONG tan prestigioses com Intermón o la mateixa Unicef són esgarrifoses: 150 milions de nens abandonen l’escola abans d’haver après a llegir i escriure, 125 milions no hi van i són més de 872 milions els adults analfabets, dels quals dos terços són dones. Davant d’aquesta realitat, la Unesco i d’altres organitzacions han endegat campanyes demanant als governs de tot el món que recuperin el temps perdut i es comprometin a aconseguir l’educació bàsica per a tothom abans del 2015.

 

Per a Intermon, aquesta crisi educativa mundial és evitable. S’ha de lluitar contra la pobresa que fa que els nens hagin de posar-se a treballar per a mantenir la família i hagin, per això, d’abandonar l’escola. Han calculat que amb la despesa militar mundial de quatre dies (uns 8.000 milions de dòlars) s’aconseguiria en deu anys l’educació bàsica universal.

 

L’educació no solament afavoreix un millor accés a la cultura i a la informació, dotant a la persona de possibilitats de discerniment crític i de desenvolupament intel·ligent, sinó que també salva vides i afavoreix el creixement econòmic, sobretot en països pobres. Potser les actituds fanàtiques es donen més en persones amb un baix nivell cultural que unit a una pobresa econòmica extrema, es converteix, en mans extremistes, en un explosiu difícil de desactivar. El que val un bombardeig sobre Afganistan, invertit en educació, seria més efectiu que “guanyar” una guerra matant gent.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

LA RAÓ (12-10-2001)

 

Durant el últims segles de la nostra història occidental, els homes i les dones hem conviscut amb el racionalisme que ha caracteritzat i definit els nostres coneixements i la nostra realitat. Després de la Edat Mitjana, va esclatar el culte a la raó i això ha impregnat el pensament de la nostra història i va suposar la premissa per avançar en el camí de les ciències. El progrés científic i tècnic aconseguit en l’últim segle es deu, sens dubte, a la sistematització del pensament racional, consistent en copsar únicament la realitat visible, palpable i mesurable com l’única existent, i en la utilització del llenguatge racional lògic com l’únic vehicle capaç de transmetre la realitat.

 

Tanmateix, la persona no ha deixat mai de ser, a més de racional, un animal simbòlic, encara que moltes vegades aquesta qualitat ha estat menystinguda. Últimament s’està donant un ressorgir del llenguatge simbòlic per transmetre les nostres idees, les nostres pors i les nostres esperances. Tothom ha parlat, per exemple, de què les desaparegudes torres bessones de Nova York eren el “símbol” d’occident.

 

Les supersticions i el culte al “llenguatge dels astres” i als horòscops estan de moda. Fins i tot la publicitat cada vegada fuig més de les expressions racionals i lògiques per utilitzar la simbologia que, d’una manera subtil i irracional, ens pot convèncer per a consumir el producte anunciat. Tots sabem per la raó que un cotxe és una eina de transport. En canvi la publicitat ens el presenta com un símbol de poder o de conquesta amorosa o per lligar amb una persona “guapa”. Racionalment no és veritat, però la simbologia ens presenta una realitat diferent.

 

El racionalisme i el culte a la raó, ens pot conduir a la fredor més inhumana. Si només ens deixem portar pels símbols, caurem en l’obscurantisme medieval. Si sabem combinar la riquesa simbòlica amb la raó - limitada, però humana i necessària -, potser la humanitat avançarà per camins més equilibrats i pacífics.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

HUMOR, BON HUMOR (05-10-2001)

 

Es una de les característiques del ser humà això de tenir bon humor. No hi ha cap animal en la natura, ni els primats més evolucionats, que hagin desenvolupat aquesta qualitat. L’ésser humà, fruit de la seva intel·ligència, és capaç de riure en descobrir diferents relacions entre idees i conceptes.

 

Aquesta qualitat és present en la majoria de les persones i és ben cert que les que pateixen un trastorn de la personalitat, o una malaltia mental, manifesten una distorsió en el seu sentit de l’humor i moltes vegades no són capaços d’expressar-lo correctament.

 

En el fons, l’humor o l’explosió d’hilaritat es produeix quan es donen unes relacions lògiques o il·lògiques entre diferents idees que en principi són inesperades. És el que passa amb el final dels acudits, que hom no espera una sortida relacional entre dos conceptes, la qual cosa provoca una situació insospitada o ridícula que esclata en un riure o somriure fruit de d’aquest sentit intern que tenim. Això és degut a les relacions intel·ligents que només es troben en el cervell evolucionat de la persona. Tanmateix, només és possible en un ambient de relaxació, ja que una situació estressant o crispada o de mal rotllo provoca mal humor i agressivitat i impedeix l’aparició d’aquella espurna que se sent com unes pessigolles i que provoca el riure.  

 

La màxima expressió de l’humor és aquella que és fruit de la reflexió, és a dir, aquella que reflexa la visió humorística i ridícula de la pròpia persona, de tal manera que aquell que no és capaç de riure’s d’un mateix, de veure’s la ridiculesa que a vegades manifestem en la nostra vida, li falta encara bastant per evolucionar com a persona. Podem estendre aquesta idea a un nivell social: si no som capaços d’expressar el bon humor i de riure’ns de la pròpia societat o institució a la que pertanyem, no haurem superat aquella frontera que ens pot ajudar a conviure en pau i avançar cap a una evolució més humana.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

 

JOVENTUT - OBJECTE (28-09-2001)

 

No fa pas gaires anys, l’edat més valorada era l’adulta, entenent-hi aquella a partir de la qual la persona podia independitzar-se dels pares, casar-se i formar una família. Llavors era considerat com una persona en tot el ple sentit. Això s’havia de produir relativament aviat, un cop arribat del servei militar. Una persona que arribava als trenta sense aquella independència i sense haver format una família, ja era mirat com un “conco” o una solterona, en els millors dels casos. Per altra banda, la infantesa o la joventut no eren vistos sinó com una etapa purament d’aprenentatge i per tant de pura obediència cega.

 

Més tard, amb la arribada de la societat de consum, el descobriment de les tècniques del marketing i de què les etapes més joves de la vida podien ser un camp consumidor i molt vulnerable al bombardeig publicitari, es va començar a mitificar la joventut, com l’època més valorada de la vida. La publicitat, per uns interessos purament comercials i amb ànim d’enriquiment, ha anat modelant la concepció de la vida de tal manera que la joventut és considerada com aquella època en què tot li està permès, res ni ningú no pot prohibir-li res i, al mateix temps, li ha creat tal quantitat de necessitats que la majoria dels joves es passen la vida treballant intensament i fent hores extres, per tal de poder cobrir aquelles necessitats, moltes d’elles fictícies, que li han creat.

 

Tot això, unit a una esperança de vida cada vegada més llarga, fa que la joventut s’allargui també, s’ajorni la data de l’emancipació i s’endarrereixi l’edat de formar una família o d’aparellar-se. Aquesta realitat fa que també la maduresa personal es vegi afectada i, per tant, la trobada del ple sentit de la seva vida

 

S’hauria de situar en el seu lloc la joventut i alliberar-la. Ni aquella actitud d’abans en què no se li tenia en compte per a res, ni la seva conversió en objecte sotmès al consum, a costa de la seva maduresa.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

VALORS DEMOCRÀTICS (21-09-2001)

 

Ha estat una bona contribució a l’evolució de la humanitat la incorporació dels valors democràtics a la nostra civilització. Amb tots els defectes que presenta qualsevol activitat humana, no hi ha dubte que la democràcia representa moltes qualitats pel que fa a la convivència social i política.

S’ha de precisar que quan parlem de valors democràtics no solament ens referim al fet de poder elegir els governants per sufragi universal, sinó també, sobretot, a la capacitat dels pobles per a decidir lliurement la seva forma de convivència; a l’exercici de les llibertats individuals i col·lectives; al concepte d’igualtat de totes les persones, sense distinció de cap mena; a la participació de tots en les tasques comunes; a la corresponsabilitat de totes les persones i grups en les activitats socials i polítiques; als valors de la tolerància, solidaritat i respecte als drets humans, etc.

 

El gran perill de les democràcies occidentals, a part de grups fanàtics i violents, és la pressió exercida per grups de poder, econòmics o polítics, no subjectes a cap control democràtic i amb una ètica divergent als valors que esmentava més amunt com a propis de la nostra evolució. Aquests grups els trobem tant a fora de la civilització occidental com també dintre del propi sistema democràtic.

 

Hem d’estar atents, doncs, als intents de malmetre la democràcia i fer tot el possible per contrarestar-los, exercitant en la vida quotidiana aquells valors que ajuden la nostra convivència i ensenyant-los pedagògicament als nostres infants.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

 

VAL MÉS PREVENIR (14-09-2001) 

Tots som conscients de com és de vulnerable el nostre cos. Qualsevol agressió el pot tombar, trencar o emmalaltir i la pròpia evolució ha anat generant tota una sèrie de mecanismes de defensa per preservar l’organisme dels efectes de bactèries i virus. La medicina ha progressat molt en aquest sentit i ha ajudat a fer front a les malalties, a millorar la qualitat de vida i a allargar-la considerablement.

 

La més gran contribució de la medicina a la salut, a part de guarir les malalties i de proporcionar defenses contra les agressions externes i internes, ha estat el que s’anomena “medicina preventiva”, és a dir, aquelles accions i hàbits de comportament en la vida quotidiana que ens preserven de l’aparició de malalties i accidents, per tal de no fer necessària després una intervenció més directa.

 

La nostra cultura i, en general, la civilització occidental també són vulnerables a agressions. Ho hem vist aquesta setmana en els greus atacs contra els símbols d’occident als Estats Units d’Amèrica. Aquesta vulnerabilitat del nostre món necessita, tal com parlen els seus dirigents, de mecanismes de defensa contra els agressors i respostes a aquests atacs. Tanmateix, no sols aquestes respostes són el remei per a la seguretat. Pot passar igual que amb els antibiòtics, que les bactèries s’hi fan immunes i contraataquen, amb la qual cosa la violència pot acabar degenerant el nostre món.

 

Es fa més necessària també la prevenció, que ha de venir per una implicació de l’economia mundial en una major justícia i solidaritat i per un millor repartiment de les riqueses i dels beneficis. La prevenció ha de venir de la mà de globalitzar la solidaritat i la democràcia. És molt dolorós veure morir milers de persones en un atac com el que hem vist a Nova York, de la mateixa manera que és molt dolorosa la mort de mils de persones per la fam, la misèria i la violència en el Tercer Món.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

APRENENTS DE VELLS (07-09-2001)

 

No hi ha dubte que el pas del temps fa que totes les persones anem creixent i que el fet biològic de l’envelliment es va fent inexorable, si la mort no detura la nostra vida en una edat més jove. El culte a la joventut existent en el nostre temps i la tendència de la societat occidental a rebutjar la mort, ens porta a no acceptar aquest pas del temps i, en moltes persones, el fer anys els provoca una gran angoixa.

 

Els vells els veiem sota l’estereotip de la feblesa i la decrepitud i com una nosa en una societat en què sembla que la productivitat, el consumisme i la publicitat en són els pilars i estan reservats només als més joves. Antigament, tanmateix, les persones grans gaudien d’un gran respecte (com passa encara a la Xina o al Japó) i en algunes societats tenien el poder polític, com ara el senat o el consell d’ancians. Avui, les condicions de vida i de treball fa que moltes famílies no puguin conviure ni tenir cura dels seus vells i aquests acaben en una residència geriàtrica, moltes vegades sols i des-estimats.

 

Tot i que les societats modernes destinen grans quantitats de diners al benestar de les persones grans i normalment aquestes estan ben assistides, ens cal una educació en el respecte i en la valoració de les persones que han viscut molts anys. Si tothom necessita sentir-se estimat, amb més raó les persones grans, que tenen unes mancances físiques i biològiques per l’edat, necessiten molta més estimació i amor.

 

Potser s’haurà de desmitificar la joventut i veure-la com un lloc de pas, com un aprenentatge per a la vellesa. El futur de tots, si no ens morim abans, és arribar a vells. I n’haurem d’aprendre.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

LES INVERSIONS DE L’ESGLÉSIA (31-08-2001)

 

Quan una cosa és èticament bona, ho és per a tothom i si és èticament dolenta, ho serà sempre, independentment de qui ho faci. És, pel cap baix, una hipocresia, atribuir una falta d’ètica a l’Església pel fet d’invertir diners a través de Gescartera, i considerar que és normal que uns altres ho facin.  

Per altra banda, si les inversions en borsa es consideren especulatives i s’afirma que aquest tipus d’especulació és èticament reprovable, com és que es manté un sistema econòmic i financer liberal especulatiu? És també sorprenent que sigui l’oposició “d’esquerra” la que critiqui les víctimes d’un mal rotllo propiciat pels amics dels actuals governants i no faci realment la seva tasca d’oposició.

 

Des d’aquests sectors s’estan alçant veus que demanen que l’Estat deixi de mantenir l’Església catòlica, ni tan sols a través de l’assignació tributària. Les raons que donen és que els diners públics que reben els inverteixen en borsa. La veritat és que sí, el manteniment de l’Església hauria de recaure en els seus fidels, independentment de què l’Estat assumeixi despeses, no per mantenir l’Església, sinó en virtut de l’acció social, assistencial i cultural que desenvolupa. Però les raons que addueixen de què els inverteixen en borsa, són falses. Primer, perquè l’aportació estatal representa sols un tant per cent de les despeses anuals de l’Església i oscil·la entre un 25% i un 50% del pressupost, depenent de la diòcesi. És, doncs, un diner que tal com s’ingressa es converteix en despesa i no dóna per a inversions. En segon lloc, si la borsa existeix legalment, quina raó hi ha perquè en quedi exclosa una persona jurídica com l’Església?

 

Els diners que l’Església pot invertir en Gescartera o en qualsevol entitat legalment constituïda, a part de les reserves que pugui tenir, són principalment allò que hom anomena “fundacions”. Són deixes o llegats que algunes persones han confiat a l’Església perquè amb les seves rendes pugui subvenir accions caritatives o de culte. És, doncs, un capital que no es pot gastar, s’ha d’invertir, per a poder complir les càrregues testamentàries de les “fundacions”.

 

No sempre la gestió de l’Església és encertada, però un aprofundiment en la realitat i una actitud més honesta, superaria les postures superficials i incoherents que veiem, tant a dins com a fora de la institució.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

LA FAMÍLIA I LES FAMÍLIES (24-08-2001)

La família tradicional en la nostra cultura occidental té les seves arrels en el model de l’imperi romà que ha anat evolucionant poc o molt al llarg dels últims dos mil anys. De fet, el concepte de família és cultural i, com a tal, canviant amb el temps i diferent depenent del lloc geogràfic. Així, en el nostre entorn, la família es basa en matrimonis monògams i en altres llocs del planeta són polígams. En un temps la finalitat del matrimoni era exclusivament “la reproducció de l’espècie” i en l’actualitat “l’establiment d’una comunitat de vida i amor”.

 

Aquests canvis d’origen cultural, sociològic i ètic porten a veure la família, per part dels sociòlegs, com un concepte més ampli i global. La família, doncs, es veu com un concepte relatiu i, per això, no es pot donar un valor absolut a un model de família determinat. Per altra banda, en tractar-se de relacions entre persones, el substrat de llibertat i amor que comporta ens obliga a acceptar altres models familiars en altres cultures o que en la nostra pròpia societat estiguin sortint models de convivència diferents.

Moltes parelles avui conviuen i formen la seva família sense passar a “signar els papers” ni pel jutjat ni per l’església. I ho fan en virtut de la seva llibertat. La família tradicional aquí està basada en el matrimoni, entès com la unió entre un home i una dona, mentre que en l’actualitat existeixen nuclis familiars fora del matrimoni. Les situacions diverses de les persones, com ara les famílies monoparentals, la convivència afectiva fora del matrimoni, com a expressió del dret a no casar-se, les unions homosexuals que qüestionen el propi concepte del matrimoni... estan fent sorgir diferents tipus socials de família que coexisteixen. Totes aquestes situacions suposen una sèrie de reptes per a la nostra societat i per al futur, amb uns drets i unes llibertats que s’han de salvaguardar i protegir.

El que sí apunten els sociòlegs es que la família ha deixat de ser el fonament de la societat i afirmen que és la societat, les diverses formes canviants de societat, el fonament dels diferents models de família.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

CONTRADICCIÓ ADOLESCENT (17-08-2001)

 

L’assentament de la personalitat que té lloc a l’adolescència, amb tota una sèrie de variacions del caràcter motivat per les transformacions hormonals, fan d’aquesta fase del creixement de la persona una etapa molt interessant.  

Per una part, és una edat molt receptiva a totes les novetats i idees que puguin representar-li un trencament amb els valors infantils que volen superar; per altra part, les noves adquisicions de conceptes s’aniran consolidant a mida que la seva evolució els condueixi a ser adults.

 

Les contradiccions que provoquen tots aquests condicionants de l’adolescència els porten moltes vegades a conflictes amb els adults, sobretot de la pròpia família. Una de les contradiccions característiques d’aquesta etapa és la necessitat d’expressar la seva opinió, a vegades descaradament, i no admetre que els altres li manifestin la seva. Pot donar la sensació que ells estan segurs de les seves conviccions i per això no accepten les opinions dels altres, sobretot si són adults. Tanmateix aquesta contradicció és fruit de la seva inseguretat, que aniran superant amb la maduració i consolidació de la personalitat.

 

Es dóna el cas, però, que moltes persones queden, per diverses raons, atrapades en aquesta etapa adolescent i no superen mai el conflicte intern que suposa creure’s que les seves idees i opinions són sempre superiors a la dels altres i ni tan sols saben escoltar les opinions alienes. El creixement harmònic de la personalitat és una tasca important i prioritària a totes les edats.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex

 

 

 

 

EL CRIST DEL SANT DUBTE (10-08-2001)

 

Una obra d'art, com qualsevol manifestació artística, expressa sempre allò més profund de l'ànima humana. Per això, al llarg de la història, hi ha hagut diversos estils i maneres d'exterioritzar els sentiments humans a través de l'art. A cada temps correspon una forma de pensar i de sentir. No és estrany, doncs, que un recorregut per un museu sigui un breu passeig per una part de la història de la humanitat.

 

La iconografia religiosa i, en general, l'art religiós també és fruit del sentiment de cada època i de la manera d'entendre i de viure la relació (religió) dels homes amb Déu. Al llarg de la història veiem que el cristianisme ha generat una quantitat d'obres d'art de reconeixement universal i que moltes d'elles formen part del patrimoni cultural de la humanitat, més enllà del seu origen o de la seva propietat jurídica.

 

La figura de Jesucrist ha estat cabdal a l'hora de manifestar el sentiment religiós cristià. Des d'una època en què es manifesta com a rei totpoderós en el pantocràtor medieval, fins a la presentació del seu sofriment en creu com a signe del patiment de la humanitat.

 

La nova escultura de Jesucrist, que presidirà el Santuari del Sant Dubte d'Ivorra, vol manifestar, a través d'un estil modern, la vida i l'esperança que Déu ofereix a tota la humanitat. El nostre món necessita un missatge d'esperança i d'alliberament, no de tristesa i de submissió. L'Església ha de transmetre aquest missatge d'esperança juntament amb totes les persones de bona voluntat del nostre món. Ja el simbolisme del prodigi del Sant Dubte ens transmet la idea d'una font de vida que raja abundant a través de l'eucaristia.

 

Aquesta escultura, obra dels artistes guissonesos, Agnès Pla i Jaume González, serà l'aportació artística d'aquesta generació de principis del segle XXI a un lloc mil·lenari com és el Sant Dubte d'Ivorra.

 

Fermí Manteca

ÛÍndex